ha estat un dia dur, però superat! Gràcies amics!

Si, avui ha estat un dia dur i crec que escriure-ho m'allibera i alleugereix el pes que he sentit durant unes hores.
Una altra vegada m'he enfrontat a la fragilitat de la vellesa i a la meva pròpia fragilitat, però soc una persona afortunada, hi ha persones que m'estimen.
Avui m'ha tornat a donar un ensurt la mare. En la seva vellesa li passen força coses, un dia un nap i al cap d'uns mesos una col, res greu del tot, però de tant en tant el fràgil fil que ens aguanta en la vida quotidiana, durant una estona es trenca i llavors... jo em trenco.
M'espanto, però de què exactament? De la malaltia, del dolor, de veure'ls patir? Si, també, però no és sols això, no és només un ensurt, és por a la coneguda sensació de soledat.
En el mateix moment que m'assabento que passa alguna cosa, apareix el dubte, la incertesa: trobaré algú que m'escolti? que m'ajudi? I .. durant una estona, massa llarga pel meu gust, em trenco, m'arriba una sensació d'angoixa que em supera.
Telefono, primer em ve al cap una persona i la truco i..., com he pogut dubtar? és allà i m'ajuda. I una estona després penso que per què ho he fet, per què li he traslladat la meva por, no en té cap culpa. Però també crec que està molt bé que sigui allà i m'escolti i sé que tinc algú a l'altra banda del telèfon que intentarà ajudar-me tant com li sigui possible en les seves forces.
I he telefonat una altra amiga i, altra vegada el mateix: com he pogut dubtar? Està clar, puc comptar-hi, és una dona forta i m'ajudarà tant com calgui, quan i on calgui. I ens hem trobat, amb ella i el seu company i hem compartit una estona de companyia quan ja tot anava millor.
Aleshores em demano ara: Per què he tingut por? Segur, en el primer moment que apareix un problema ens hi enfrontem sols. Així és i no cal patir, sempre i tot seguit hi ha els éssers estimats que t'ajuden, que no et fallen i no et deixen.
Només em falta creure'm-ho, païr-ho, viure-ho intensament i creure-hi!